La revolució de l'aigua a Barcelona

Al museu d’història de Barcelona es troba l’exposició anomenada “ La revolució de l’aigua a Barcelona, 1867-1967”, on s’explica l’evolució des  no només dels anys del títol, sinó des del segle I a.C., les diverses aplicacions i usos que se l’hi donava a aquest bé tan preuat i necessari per a viure, en concret ala ciutat comtal, i quina ha estat la seva evolució ala vegada que la ciutat també s’ha anat expandint.

Si l’expansió de l’aigua no s’hagués dut a terme de la manera en què va evolucionar el més segur es que la ciutat de Barcelona tampoc hagués estat el que és avui dia, ja que és un dels béns més necessaris, per no dir el més necessari que influeix en la vida quotidiana dels ciutadans de qualsevol indret, és un dels factors que més importa a l’hora d’establir una societat en un indret determinat des del principi de les comunitats humanes. L’aigua sempre ha estat “l’or blau”.

Al segle I a.C. fins aproximadament el X d.C., en aquell moment Barcelona era Barcino, l’aigua s’utilitzava  a part per a  l’ús vital de hidratació, com a element productiu com arreu del planeta. L’aigua arribava a Barcino, com s’aprecia a la imatge,una ciutat molt petita, a través d’aqüeductes romans que es distribuïa a partir de la “castella aquae” i anava a parar a diferents fonts i rieres per a facilitar el seu ús als ciutadans.

Secció del canal de l’aqüeducte romà, al tram conservat a la Plaça 8 de març.

A partir de 1867 es va iniciar la gran revolució de l’aigua, molt lligada a la també revolució industrial.

L’aigua ja no només era necessària per als usos bàsics de les societats ancestrals sinó que també havia entrat en joc el tema de la higiene que cada vegada anava prenent més importància, i també, tot i que dècades més tard entra en joc l’aigua com a font d’energia,  i no només això sinó coma a element clau en la industrialització de l’àrea metropolitana actual de Barcelona.

En aquestes dues imatges apreciem el ràpid creixement de la ciutat comtal entre el segle XIV i el 1900, molt lligat a l’expansió de les millores de l’acondicionament com ara el clavegueram de les aigües.

A partir del 1867 també es va fer una gran reforma en la xarxa de clavegueram de la capital catalana, a partir del que ja teníem de l’època romana .

Val a dir que en època romana a Barcino l’aigua era íntegrament gratuïta i pública mentre que anys més tard, al voltant del 1800 es va privatitzar essent així Barcelona la ciutat pionera de la península en privatitzar i començar a comercialitzar amb l’aigua,per davant incús de la capital, Madrid.

Un dels segle més remarcables en la inversió feta destinada a la millora de l’acondicionament de distribució de l’aigua a Barcelona va estar el segle XI quan es va construir el Rec Comtal, que va permetre poder moure diversos molins per a produir energia i també canalitzar l’aigua per a aconseguir que fos molt més productiva i poder generar rendes als treballadors d’aquest sector.

A més aquest Rec Comtal va permetre portar aigua fins ben bé al centre de la ciutat de manera regular, concretament ala font de Canaletes.

Al segle XIX es van fer  plànols cartogràfics per a poder fer estratègies per maximitzar l’aprofitament dels recursos hídrics barcelonins.

Després de la privatització de l’aigua moltes agències van enriquir-se i crear-se per aprofitar el benefici que creava l’aigua de manera que al 1895 la SGAB (Societat General d’Aigües de Barcelona) va convertir-se en el  principal operador de la metròpoli catalana,generant una gran quantitat de beneficis.

Al voltant de 1895 es van dur a terme nous projectes per a millorar i ampliar-la xarxa de clavegueram  degut al alt creixement de la ciutat, sobretot degut a la revolució industrial i a la migració del camp a la ciutat.

Els diversos usos de l’aigua anaven incrementant no només per a ús domèstic sinó que es creaven banys comunitaris i diversos camps d’oci que s’alimentaven a partir d’aquest material, amés de cada vegada més el creixement de la higiene que feia que és necessités usar més aigua,per a dur a terme les diverses necessitats. Pe`ro no només creixien els usos personals i de la població, cal tenien compte que també creixien els usos industrials i per tant també la despesa d’aigua en aquests sectors de producció.

Anys més tard la creixent continua de l’ús de l’aigua es va veure afectada per diverses malalties contagioses,una d’elles el Tifus, que entre 1914 i 1920 va fer disminuir de forma molt notòria l’ús de l’or blau, que no va veure una remuntada en el seu ús fins entrats els anys 30.

En aquestes dues imatges següents podem apreciar el gran creixement que ha patit Barcelona en tan sols 35 anys, diferència de la imatge anterior, tot i haver passar època de penúries per diverses malalties, com està concretat anteriorment.

Tot i els avenços de l’aigua per a usos domèstics als anys 30 s’estima que encara hi havia un 13% de la població barcelonina que no tenia xarxa d’aigua pròpia i que havia d’anar a buscar-la en fonts i recs públics,les quals eren encara vitals per a una part de població.

Una de les últimes inversions que s’han fet a la ciutat comtal ha estat la construcció de un canal subterrani a Collserola que va del riu Besós al Llobregat, que permet regular els dos rius per a crear una compensació en el cas de una disminució del cabal en un o en l’altre.

Podem dir que  sense les diverses etapes de “revolució” de l’aigua no concebríem la nostra ciutat tal i com la percebem,ja que seria molt diferent, ja que aquesta permet molts canvis geogràfics i a més ha permès un gran desenvolupament econòmic, a través de la industrialització que sense tantes inversions, i sense els rius propers, i no cal oblidar també,les aigües subterrànies no hagués estat possible.

També val adir que la mercantilització i per tant la privatització de l’aigua en la ciutat va marcar tendència i es va començar a fer en la resta de ciutats i pobles de l’estat espanyol.

Val a dir també que tota aquesta evolució de l’aigua ha influït també en l’arquitectura metropolitana on hi podem trobar diverses típiques “ torres d’aigües”.

Torre de l’aigua del Tibidabo