millor que no hagués passat res.

Dijous 4 d’Agost de 2011. Matí. Manlleu. Osona. Desapareix una dona de 74 anys.

Divendres 5. Després de la denuncia pertinent de la família referent a la desaparició de l’anciana, amb ulleres i cabell blanc, s’inicia un dispositiu de búsqueda constituït per la policia local, els mossos d’esquadra i els bombers. Busqueda terrestre i Aérea intensiva durant tot el matí per tot el municipi, des del sud ( la part del Ter) fins al nord (carretera de Torelló). A la tarda es van reprendre les tasques de búsqueda. Entre elles, es va buidar el canal, feina infructuosa ja que no van trobar-hi indicis de que la dona hagués pogut caure-hi.

Val a dir que en altres casos de desaparicions de persones al poble, aquesta tasca de buidatge del canal no es van realitzar, i al  parell de dies s’havien trobat els cadàvers a dins. Així dons, aquest cop van prevenir.

Deixant de banda la bona actuació dels serveis de bombers, policía i mossos, voldria permetrem fer una crítica social i política per, la meva forma de veure, la mala actuació respecte aquest cas.

La meva indignació és tal, que no sé per on començar a explicar-me.

Primer de tot, voldria recordar el cas Puigpelat a Calaf, on sí, és un poble molt més petit que Manlleu, però on la política i la població és va bolcar de manera impressionant en les tasques de recerca durant la seva desaparició, el coneixéssin o no, es portessin bé o no. La solidaritat i les bones ganes de fer de la gent de la població i rodalies va ser sens dubte un exemple per a molts.

A Manlleu ningú deuria saber que hi havia una dona desapareguda perquè em nego a pensar que visc en un poble  egoista on ningú pensa en els altres, i  mira.. “si es perd una dona, com era gran tan hi fa”.

I com em nego a pensar això, penso… aquí hi ha hagut un error de comunicació, no per part dels mitjans locals i comarcals inclús nacionals, que van estar correctes en tot moment cobrint la informació i publicant-ho en les seves edicions web respectives.

Per tant, l’error de comunicació l’atribueixo a la classe política de Manlleu.

Un fet com aquest no passa cada dia, i la única persona de l’ajuntament que va donar la cara va ser Carme Trilles regidora de tot el que té a veure amb la societat (…) té tants càrrecs q passo d’anomenar-los, crec que cobra dos sous, se’ls deu merèixer. Bé, tornant al tema, és la única q va donar la cara en una escuada entrevista que es pot veure a la web de El 9 nou, on no aportava res de nou, però vaja, almenys va donar la cara.

I si aquestes coses no passen cada dia, l’alcalde on era?

Crec que 4 dies després el 80% (per no dir més) dels habitants encara no s’ha assabentat que ha desaparegut una dona. Alguna cosa falla, no creieu?

L’ajuntament de Manlleu té una magnífica web, on l’actualitzen per posar-hi que són solidaris amb ONG’s, per penjar-hi les festes del poble, per dir que estan fent coses conjuntament amb el barça, bé, tonteries davant un fet com el d’ahir. I de la dona?... no han pogut ni fer una entradeta? Res? “És igual.. com era vella…”

I ara pregunto, si hagués estat la mare de l’alcalde…tot i no haver hagut indicis en la seva desaparició, haguessin desistit en les tasques de recerca el mateix dia? Tan sols hagués sortit la Carme Trilles a parlar? Tan sols s’haguessin unit a la búsqueda les persones que es trobaven els mossos, policies i bombers, els hi comunicaven i quedaven consternats i aprofitaven per unir-se en la recerca? Sincerament, crec que haguessin fet molt més soroll i hagués tingut molt més ressò i hi hagués hagut molta més gent buscant. Però vaja.. “com era una dona gran i no gaire coneguda eh… “

Us convido a pensar tan sols una estona… si fos la vostre mare o la vostra àvia… què en pensaríeu ara mateix de la gent del poble? i dels polítics?

Aquí no acaba la cosa. Ara em ficaré en un niu d’abellots...

La nit de divendres és Cantabars, els carrers abarrotats de jovent..., m’estan molt bé les festes, però on era la gent a l’hora que se’ls necessitava?

Dissabte 6.

L’alcalde arriba a l’ajuntament, i lluny de demanar per si hi havia novetats sobre la dona desapareguda… demana quants coma etílics hi ha hagut al Cantabars!!!!!!!

Aquí cadascú que pensi el que vulgui, suposo que hi haurà gent com l’alcalde, que li interessarà més quants borratxos hi ha al poble.

A  part d’aquest comentari, per mi desafortunat donant més importància a una cosa que a una altre, n’hi ha hagut algún més, no comentari sinó un fet, de un altre representant del gran ajuntament ( ple de merda) que hi ha al poble. Però millor no entraré en detalls, allà la seva consciència. A mi em faria vergonya ser un càrrec públic i delegar feines importants per a una família del poble a altres perquè tú estàs “ de festa major”.

Ara a ploure critiques, que per això tothom és especialista, ara a l’hora de la veritat, jo estava buscant una dona que no coneixia de res, en diversos indrets del poble, i no em vaig trobar a ningú.

Com he dit, és el meu blog, i hi poso la meva forma de veure uns fets, desenvolupats durant aquests darrers dies, i els noms que surten, l’alcalde i una regidora, tenen càrrecs públics i faltaria menys no poder-los mencionar.

Crec que la actuació dels dos ha estat lamentable. I si només fos en aquest cas.. potser no m’hagués vist amb ganes d’escriure aquesta entrada, però arriba un punt que senyors, us esteu passant tres pobles.

Finalment estic gairebé segura que no tindré mai noticies d’aquest personatges.. ara jo en tinc cada any, quan pugen els impostos.

Un altre tema apassionant a la “ capital del Ter”.

Si m’escalfen més del compte, ja escriuré sobre això. Sobre això i sobre els serveis públics NO rentables de la població. Sobre els sous dels nostres representants polítics. I altres coses que poden caure  pel camí. Per cert, sabeu quants diners deu Manlleu? ( els “listillos” de la classe direu: “ ooh.. avui dia tots els pobles tenen pèrdues”. 1 no tots tenen pèrdues. 2. Hem de seguir l’exemple dels que tenen pèrdues i generar-ne encara més?)

Voldria fer una petita incursió avui, Diumenge 7, ja que aquest matí tal com ha informat El 9 Nou en la serva versió web, s’han reemprès les tasques de búsqueda de la dona desapareguda de forma oficial, per part dels bombers i mossos d’esquadra, però per falta d’indicis s’han abandonat.

com podem saber de quin lloc parlem a través del clima?

A partir de les dades següents podrem saber de quin clima d'Espanya estem parlant:

Els més pillos a l'hora de veure la gràfica hauràn pensat...si ens diu la latitud i la longitud... ho possem al google earth i ens sortirà el lloc amb les coordenades correctes del lloc a one s donen aquestes dades meteorològiques, i sí, és així, però i si no ens ho donessin com ho podriem saber? de la següent manera. 

si sabem uns mínims dels climes d'Espanya la forma més fàcil de encertar-ne un és descartant de la següent manera:

Les dades anteriors ens indiquen un clima amb una temperatura mitja anual d'uns 15.5ºC, temperatura que ens dona a entendre que no es tracta d'una regió del nord d'Espanya, ja que en aquesta zona  no es superen els 14ºC anuals de mitja, i tampoc es una regió molt calurosa, és a dir, del sud del país a on en alguns llocs poden arribar a tenir 19ºC de mitja anual.

La precipitació del clima a reconèixer, tal com ens indica és de 640mm, ens fa descartar la zona del Guadalquivir i les dues Castelles ja que com a molt en aquestes zones d'arriba a uns 600mm.

La insolació és de 2524hores a l'any, i ens fa descartar també, i així estem més segurs que no es una zona del sud on arriben a les 3000 hores anuals d'aquest fenòmen.

per la humitat i la temperatura eliminariem també les diferents zones subdesèrtiques que hi ha a la península, a Alemria o la zona dels Monegros.

Per tant, la zona del clima a reconèixer per descart seria el Mediterrani, però mediterrani de costa, que es caracteritza entre altres coses, per tenir un estiu sec i calorós i un hivern templat. És un clima humit per la proximitat de la costa però també relativament sec.

David Harvey, un crític com pocs.

Ressenya David Harvey del Capítol “Los desarrollos geográficos desiguales y los derechos universales”

El capítol a comentar “Los desarrollos geográficos desiguales y los derechos universales” de David Harvey es troba dins el llibre “espacios de Esperanza” publicat l’any 2003 a Madrid per l’editorial Akal.

L’autor David Harvey va néixer a Anglaterra l’any 1935. de professió geògraf, que als anys ’60 s’interessá sobretot pels fenòmens de desenvolupament de mètodes quantitatius, degut al seu interès anterior a la geografia històrica, on fa molt èmfasi per estudiar el dinamisme dels fenòmens, del qual tracta en aquest text.

A finals dels ’60 coincideix amb un altre gran geògraf: Peter Hagget.

Als anys ’70 Harvey se’n va als EEUU i fa un gir de 180 graus en la seva carrera, convertint-se en un geògraf radical, a partir del desenvolupament de la teoria marxista, a més de treballar a la Universitat, col·laborava en la revista anglesa Antipode, la més radical del sector.

Als anys ’80 publica l’obra “Limits to Capital”, molt crítica amb la tradició marxista per no haver tingut en compte els aspectes geogràfics d’expansió del capitalisme i aquest haver-se pogut desenvolupar al seu aire, creant moltes desigualtats geografico-socials.

Als anys ’90, Harvey segueix escrivint sobre injustícies  i desigualtats, en aquest cas dins plantejaments ecològics amb “Justícia, naturalesa i la geografia de la diferència”.

Entrats els anys 2000, i passats els atemptats del 11-S s’arrenca a descriure les causes de desigualtats que porten a aquest tipus d’activitats terroristes, i més tard descriu el neoliberalisme en diverses obres.

El capítol de l’obra a comentar el podríem contextualitzar dins el procés de canvi, quan passa a escriure una geografia radial, ja que és un text de caràcter científic que explica les injustícies i desigualtats que comporta un procés  de canvi global a diferents escales en les diverses cultures del món.

Aquestes diferències que es veuen a escala regional i també global no només són degudes a l’economia sinó que hi intervenen altres factors com la cultura, atès que són canvis globals complexes i multi-dimensionals que tot i que tiren endavant i es desenvolupen amb molta facilitat i molt ràpidament també desperten moltes crítiques i creen nous moviments com l’altermundista que pretén separar els “defensors” del capitalisme i el desenvolupament i creixement econòmic –classe dominant- amb els detractors d’aquesta ideologia – fluxe alternatiu-, que tot i que estan en contra d’aquest canvi global es veuen “obligats” a formar-ne part.

Harvey a l’hora d’escriure aquest capítol ho fa des de dos punts de vista, donant arguments a favor i en contra, del marxisme i del capitalisme.

Al principi comença amb una breu explicació sobre l’evolució dels mitjans de comunicació, que tant han contribuït a aquest moviment de globalització, i per l’altre part parla del moviment zapatista molt crític amb els mass-media.

A més, també fa una crítica a la societat, que podríem enfocar a la classe política, en la separació que es fa i que no s’hauria de fer entre cultura i economia, ja que la primera no pot viure sense la segona i viceversa, s’alimenten una de l’altre i, per tant, són inseparables.

Aquest capítol, fent èmfasi i exemplificant tot l’ho esmentat, també parla sobre la polarització social a totes les escales, que crea el capitalisme essent així els rics cada vegada més rics i els pobres més pobres, seguint en la línia de les diferents escales, canviant de l’àmbit social al ecològic parla també del canvi climàtic, on les activitats locals afecten al món sencer.

També es fa una passada per damunt del que es conegut com “l’efecte global” que es du a terme gràcies al mercat lliure creixent, que per una banda la seva existència és molt bona, ja que permet un mercat global obert per a gran part de la població mundial però que a la vegada porta a l’autodestrucció, la devaluació i a la fallida de mercat a escales inferiors.

En definitiva, per conviure en la societat d’una manera creixent sense implicar decreixement hauríem d’aplicar models altermundistes, dins un context d’universalitat més just que la globalització, i des d’un punt de vista totalitari i no etnocèntric.

El capitalisme en les societats desenvolupades es veu en bons ulls majoritàriament però perquè uns puguin viure bé hi ha una gran part de la població mundial que el seu desenvolupament decreix a ritme estrepitós, i a més, les lleis universals cada dia més patents en el nostre món globalitzat i capitalitzat són lleis molt injustes per a moltes cultures que fan que siguin cada dia més minoritàries.

Finalment podem dir que aquest text et fa veure les repercussions que té el món global d’una manera senzilla i entenedora, i el més important: et fa reflexionar.

Can Masdéu, una forma de vida totalment alternativa

Els examens em tenen superada i no tinc temps ni per crear noves entrades... però se'm ha acudit penjar un treball que vàrem fer en grup amb 4 companys de classe més per a poder-lo compartir amb els bloggers que passin per aquí, ja que em sembla curiós.

Es tracta de un treball fet a Can Masdeu, on la gent que hi viu porten uan vida completament diferent a la que estem acostumats la majoria de la societat del primer món.

aquí tan sols inseriré la introducció, l'apartat que parla de Can Masdéu en general i les conclusions, el treballa  més consta de entrevistes, i una tasca de recerca intensiva sobre els Horts que conreen ells mateixos i gent del barri. 

Us animo a que ho coneixeu una mica més... és realment interessant!

Així dons, espero que us agradi!

Introducció

Can Masdeu és un espai natural ubicat a poca distància de la ciutat de Barcelona, una de les raons fonamentals per les quals varem decidir investigar una mica més en aprofundiment sobre aquest model de vida tan alternatiu que duen a terme els diferents habitants d’aquesta antiga leproseria, que ens queda tan lluny i a la vegada tan a prop nostre.

Un model de vida que podríem considerar a part d’alternatiu també sostenible, altruista i comunitari, com  en les antigues societats, que podria ser que també fossin els futures veien com s’està desenvolupant el capitalisme, que tan venerem i que ells, i cada vegada més gent, tan critiquen.

El nostre tema central a l’hora d’escollir el treball teníem clar que serien els horta, però no volíem fer uns horts urbans típics de Barcelona, administrats per l’ajuntament i que porten jubilats, sinó que volíem algo diferent i tot i no saber on trobar-ho de cop varem fer una troballa, varem trobar els horts urbans de can masdeu, que tot i que es poden dir que són urbans, ells tenen un concepte millor per definir-los, “ rurbans” ja que estan en un espai rural però prop de l’espai urbà. Aquet mot defineix molt del que posteriorment ens trobarem en aquesta casa comunitària on hi duen a terme molts projectes, ja no només els horts sinó projectes molt arrelats a les seves ideologies, com ara una botiga gratuïta, un banc d llavors o diversos tallers socials, no només per a ells sinó que per a tot el barri i en general per a tothom qui hi vulgui anar.

Can Masdeu, un espai okupat però obert per a qualsevol persona que tingui ganes de treballar en horts, o en diferents projectes socials alternatius. 

Can Masdeu

Can Masdeu està situat a la zona de Collserola, a les afores de Barcelona que pertany a l’ajuntament de Barcelona, a l’arquebisbat de Barcelona, a la Generalitat de Catalunya i de manera més concreta forma part de les pertinences materials que posseeix l’hospital de Sant Pau ja que Antigament era un hospital per gent que tenia la malaltia de la lepra i que més tard va ser abandonat.

Inicialment Can Masdeu  era una masia construïda damunt de unes ruïnes romanes del segle XVII, i que a principis del segle XX va estar reconstruïda amb la finalitat de fer-la un convent on també hi residien malalts de lepra. A l’any 1948 el convent / hospital va ser tancat i abandonat fins fa uns 9 anys que va ser ocupat.

La Masia de Can Masdéu consta de gairebé una hectàrea de terres que fan servir com a Horts, la Masia pròpiament dita i unes 15 hectàrees de bosc de pi.

Actualment a la masia hi habiten un grup de uns 25 okupes, de diversos tipus de formació i disciplines, que abans d’anar a viure aquí havien estat, la majoria, ja vinculats en moviments reivindicatius, tan polítics com ecològics, i/o havien estat vinculats en diverses agrupacions cooperatives.

Actualment Can Masdeu seria difícil d’entendre sense el context on es troba, ja que el barri més proper, el de Canyelles hi té molt a veure.

El Barri de Canyelles, dins el districte de Nou barris va estar constituït per diversos grups d’immigrants els anys 50 vinguts d’arreu d’Espanya, que van anar construint-se el seu barri allunyat del centre de la ciutat de Barcelona, on en aquells moments el del centre els rebutjaven. Tan va ser així que els propis habitants de la zona van haver de construir-se la xarxa de clavegueram ells sols ja que l’ajuntament feia veure que no existien.

Va arribar un moment en què a finals dels anys 60 les reivindicacions van arribar a un punt tal, que fins i tot els de nou barris van secuestrar els autobusos del centre de la ciutat pe a poder-se moure per aquesta.

Les reivindicacions van anar més enllà fent tancar nua fàbrica de ciments perjudicial per a la salut que hi havia en aquesta zona convenint-la una vegada okupada  en l’Ateneu Popular de Nou barris que encara avui dia es conserva.

Així dons trobem que el districte de Nou barris, el més proper a Can Masdeu, és un barri amb una història propera a la dels, comunament denominats “hipies” de Can Masdeu.

Actualment els inquilins de la masia fan diverses tasques tan internes per a ells mateixos com externes on hi pot participar gent diversa del barri.

L’activitat amb més renom, externa i interna que duen a terme són els horts, com diuen ells, rurbans, ja que no estan en un sector urbà de la ciutat.

A Can Masdeu també han creat un tipus de fleca on hi fan el seu propi pa ecològic i artesà i on hi també intercanvien fruita i oli d’oliva amb altres petits productors de comarques veïnes i compren aliments secs a projectes cooperatius de distribució de productes ecològics o a petits projectes agroecològics.

A més degut a la seva arrelaria amb el món ecologista i sostenible es mouen amb bicicletes que ells mateixos fabriquen en el seu propi taller d’autoreoparació, encara que també disposen de dos vehicles motoritzats.

Per a les seves necessitats disposen de una latrina seca per tal de poder estalviar el màxim d’aigua possible, a on composten els seus residus amb terra i serradures i que posteriorment llencen a la zona de pins al voltant de la masia.

L’aigua en la que es dutxen l’escalfen, mitjançant plaques solars.

A més també compten amb un sistema de recuperació i reciclatge dels seus residus, i dels residus urbans, per a poder minimitzar el màxim l’impacte social i ecològic.
 

A part de tot això també creen productes per al seu ús com ara el sabó, cremes o pasta de dents.

Cal destacar també que tenen una botiga de roba gratuïta, que funciona mitjançant l’intercanvi igual que el banc de llavors que posseeixen.

Totes les seves formes d’entendre el món i aquesta manera de viure’l les han recuperat de coneixements tradicionals.

L’organització interna de la convivència durant aquests anys de vida que porten a la casa, s’ha anat desenvolupant a poc a poc fins tenir unes normes establertes i un mode de vida adaptat a aquesta comunitat. Durant aquests  gairebé 9 anys han desenvolupat diferents eines per el treball i la distribució de les responsabilitats; tant les feines de la vida domèstica, com el treball de rehabilitació de l’edifici, la construcció de noves infrastructures i el treball de mantenir els projectes socials de la vall i la projecció política de Can Masdeu en el seu conjunt.

Els habitants de Can Masdeu fan assemblees quinzenals on distribueixen les diferents tasques que s’han de fer, com per exemple; els torns de cuina, les tasques setmanals de manteniment, neteja..., el RurBar, que implica obrir, tancar i atendre, netejar i recollir el PIC (centre social de la vall), assistir a les diferents assemblees i assistir els dies de treball col·lectiu.

Viure a Can Masdeu implica participar en la organització col·lectiva del treball

Aquest sistema està construït per tal que cadascú faci uns “mínims” en la convivència. En aquesta comunitat alternativa comunitària tothom té la mateixa importància i ningú és més que ningú per tant no existeix cap mena de jerarquia sinó que estan constituïts per un sistema horitzontal, de igualtat i cooperació al contrari de la societat predominant, la capitalista.  

En quan a gastos econòmics per a viure a Can Masdeu tan sols s’han d’aportar 45 euros al mes, per a gastos diversos com ara begudes o algun tipus de menjar que necessiten a part del que ells mateixos produeixen. 

Conclusió

Després d’haver fet un treball de camp i una recerca d’informació força extensa i intensa, degut al poc temps que hem tingut; en traiem la conclusió que els Horts tenen un significat molt més enllà del que abans ens podria semblar. En realitat, els horts són el símbol de la consubstancialitat compartida per tots els membres de Can Masdeu; els quals giren entorn a l’ecologisme, la sostenibilitat, la cooperació, el treball i l’altruisme. Sens dubte, representen un flux totalment oposat als horts “típics” urbans de Barcelona, per això, els etiqueten sota la denominació de “rurbans”. Aquesta paraula, que mai havíem sentit, seria la interacció entre allò rural i allò urbà; és a dir, situats en un espai aparentment rural, però molt aprop d’allò urbà.

Els Horts han modificat també el paisatge de la Vall de Can Masdeu, fent del territori una zona rural i humanitzada; en detriment de la zona urbana i deshumanitzada al cap de pocs metres més avall. És molt curiós el fort contrast que hi ha en tants pocs metres de diferència, on hi corren dos fluxos oposats també. El flux alternatiu és el que domina a Can Masdeu, i el flux dominant és el que trobem a l’horitzó, a la ciutat capitalista i urbanitzada de Barcelona.

Per últim, comentar un concepte aplicat al horts: el de la comunitat horitzontal. Els Horts representen aquesta cooperació i cohesió entre els membres del col·lectiu, sense cap mena de jerarquia ni posició social, tots són iguals, tenen els mateixos drets, deures i treball.

Un treball que ens ha servit i molt per veure aquests diferents tipus de vida que cadascú vol portar, al marge d’aquest món en què estem acostumats a moure’ns i a viure-hi.

Una casa en una torre d'aigües

En l'últim post acabava fent esment sobre les torres d'aigua, un element arquitectònic molt comú en la capital catalana. 

Fa temps em sonava haver vist en una web que visito usualment sobre arquiterctura i decoració ( http://homedesignfresh.com/ ) una antiga Torre d'Aigües de 1931 remodelada i convertida en un bonic apartament ( tot i que no sé si molt còmode a l'hora de viure-hi degut  als molts pisos que en formen part (sense ascensor). 

Aquesta torre d'aigües reconvertida es troba al su-est d'Holanda, sens dubte, un acte de rebeldia en tota regla trencant esquemes arquitectònics de la mà de Zecc Architects. 

A continuació us deixo unes quantes fotos per a que us pogueu fer una mica a la idea del què deu ser viure en aquest indret... de ben segur que als que hi viuen no els fa  falta anar al gimnàs! 

 

 
          

La revolució de l'aigua a Barcelona

Al museu d’història de Barcelona es troba l’exposició anomenada “ La revolució de l’aigua a Barcelona, 1867-1967”, on s’explica l’evolució des  no només dels anys del títol, sinó des del segle I a.C., les diverses aplicacions i usos que se l’hi donava a aquest bé tan preuat i necessari per a viure, en concret ala ciutat comtal, i quina ha estat la seva evolució ala vegada que la ciutat també s’ha anat expandint.

Si l’expansió de l’aigua no s’hagués dut a terme de la manera en què va evolucionar el més segur es que la ciutat de Barcelona tampoc hagués estat el que és avui dia, ja que és un dels béns més necessaris, per no dir el més necessari que influeix en la vida quotidiana dels ciutadans de qualsevol indret, és un dels factors que més importa a l’hora d’establir una societat en un indret determinat des del principi de les comunitats humanes. L’aigua sempre ha estat “l’or blau”.

Al segle I a.C. fins aproximadament el X d.C., en aquell moment Barcelona era Barcino, l’aigua s’utilitzava  a part per a  l’ús vital de hidratació, com a element productiu com arreu del planeta. L’aigua arribava a Barcino, com s’aprecia a la imatge,una ciutat molt petita, a través d’aqüeductes romans que es distribuïa a partir de la “castella aquae” i anava a parar a diferents fonts i rieres per a facilitar el seu ús als ciutadans.

Secció del canal de l’aqüeducte romà, al tram conservat a la Plaça 8 de març.

A partir de 1867 es va iniciar la gran revolució de l’aigua, molt lligada a la també revolució industrial.

L’aigua ja no només era necessària per als usos bàsics de les societats ancestrals sinó que també havia entrat en joc el tema de la higiene que cada vegada anava prenent més importància, i també, tot i que dècades més tard entra en joc l’aigua com a font d’energia,  i no només això sinó coma a element clau en la industrialització de l’àrea metropolitana actual de Barcelona.

En aquestes dues imatges apreciem el ràpid creixement de la ciutat comtal entre el segle XIV i el 1900, molt lligat a l’expansió de les millores de l’acondicionament com ara el clavegueram de les aigües.

A partir del 1867 també es va fer una gran reforma en la xarxa de clavegueram de la capital catalana, a partir del que ja teníem de l’època romana .

Val a dir que en època romana a Barcino l’aigua era íntegrament gratuïta i pública mentre que anys més tard, al voltant del 1800 es va privatitzar essent així Barcelona la ciutat pionera de la península en privatitzar i començar a comercialitzar amb l’aigua,per davant incús de la capital, Madrid.

Un dels segle més remarcables en la inversió feta destinada a la millora de l’acondicionament de distribució de l’aigua a Barcelona va estar el segle XI quan es va construir el Rec Comtal, que va permetre poder moure diversos molins per a produir energia i també canalitzar l’aigua per a aconseguir que fos molt més productiva i poder generar rendes als treballadors d’aquest sector.

A més aquest Rec Comtal va permetre portar aigua fins ben bé al centre de la ciutat de manera regular, concretament ala font de Canaletes.

Al segle XIX es van fer  plànols cartogràfics per a poder fer estratègies per maximitzar l’aprofitament dels recursos hídrics barcelonins.

Després de la privatització de l’aigua moltes agències van enriquir-se i crear-se per aprofitar el benefici que creava l’aigua de manera que al 1895 la SGAB (Societat General d’Aigües de Barcelona) va convertir-se en el  principal operador de la metròpoli catalana,generant una gran quantitat de beneficis.

Al voltant de 1895 es van dur a terme nous projectes per a millorar i ampliar-la xarxa de clavegueram  degut al alt creixement de la ciutat, sobretot degut a la revolució industrial i a la migració del camp a la ciutat.

Els diversos usos de l’aigua anaven incrementant no només per a ús domèstic sinó que es creaven banys comunitaris i diversos camps d’oci que s’alimentaven a partir d’aquest material, amés de cada vegada més el creixement de la higiene que feia que és necessités usar més aigua,per a dur a terme les diverses necessitats. Pe`ro no només creixien els usos personals i de la població, cal tenien compte que també creixien els usos industrials i per tant també la despesa d’aigua en aquests sectors de producció.

Anys més tard la creixent continua de l’ús de l’aigua es va veure afectada per diverses malalties contagioses,una d’elles el Tifus, que entre 1914 i 1920 va fer disminuir de forma molt notòria l’ús de l’or blau, que no va veure una remuntada en el seu ús fins entrats els anys 30.

En aquestes dues imatges següents podem apreciar el gran creixement que ha patit Barcelona en tan sols 35 anys, diferència de la imatge anterior, tot i haver passar època de penúries per diverses malalties, com està concretat anteriorment.

Tot i els avenços de l’aigua per a usos domèstics als anys 30 s’estima que encara hi havia un 13% de la població barcelonina que no tenia xarxa d’aigua pròpia i que havia d’anar a buscar-la en fonts i recs públics,les quals eren encara vitals per a una part de població.

Una de les últimes inversions que s’han fet a la ciutat comtal ha estat la construcció de un canal subterrani a Collserola que va del riu Besós al Llobregat, que permet regular els dos rius per a crear una compensació en el cas de una disminució del cabal en un o en l’altre.

Podem dir que  sense les diverses etapes de “revolució” de l’aigua no concebríem la nostra ciutat tal i com la percebem,ja que seria molt diferent, ja que aquesta permet molts canvis geogràfics i a més ha permès un gran desenvolupament econòmic, a través de la industrialització que sense tantes inversions, i sense els rius propers, i no cal oblidar també,les aigües subterrànies no hagués estat possible.

També val adir que la mercantilització i per tant la privatització de l’aigua en la ciutat va marcar tendència i es va començar a fer en la resta de ciutats i pobles de l’estat espanyol.

Val a dir també que tota aquesta evolució de l’aigua ha influït també en l’arquitectura metropolitana on hi podem trobar diverses típiques “ torres d’aigües”.

Torre de l’aigua del Tibidabo

NEW

Bona tarda!

Fa dies que hi penso... hi penso i hi torno a pensar...

Només faig que pensar en què em va dir un gran professor de la UB...."aprofita el que tens... que no és poc i administra-ho bé. Saps que ets intelligent, però no ho explotes. Treu-te la vagància del damunt" .

Fa dies que aquestes paraules trontollen per el meu caparró... no sé si es que aquest refredat que tinc m'està matant de veritat o es tan sols el meu subconscient que, aquests dies de activitat frenètica universitària, per culpa de bolonya, m'està trastocant.

El fet és que tot i que ja tinc un blog de moda compartit, (una de les meves passions), crec, tal i com em va dir el doctor de la UB, que puc explotar una mica més les meves possibilitats, i així ho faré.

D'aquesta manera  enceto aquest blog amb ganes de penjar-hi coses interessants, que he anat fent i que aniré fent al llarg del meu aprenentatge per la universitat, que crec que poden ser de interès per a més de un i de una.

Ens anem llegint,

att. Pilar Rodellas.